“Abaixar els sous dels professionals afecta negativament a la productivitat”

GUILLEM LÓPEZ-CASASNOVAS Director del Centre de Recerca Economia i Salut (CRES) de la UPF
Temas relacionados:
Herramientas
Barcelona
|
h
|

Guillem López-Casasnovas és un dels economistes de la salut més reconeguts del país. Director del Centre de Recerca Economia i Salut (CRES), de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i catedràtic d’economia d’aquesta universitat, els seus articles constitueixen una anàlisi de referència sobre el sistema sanitari.

Pregunta. Quines són les principals línies de treball del CRES?

Resposta. Som un centre universitari d’investigació amb una àmplia presència. Hem realitzat estudis sobre problemes de desproveïment, de fàrmacs, preus de referència internacionals, vam participar en projectes europeus ... I tenim un acord amb l’Hospital Clínic de Barcelona pel qual bona part de la investigació en economia de la salut que realitzen en aquest centre la porten a terme amb els nostres investigadors.

P. En Sanitat moltes veus demanen augmentar la despesa, però vostè alerta que no és tan important gastar més com gastar millor.

R. Quan el sistema finança, ha de pensar en el que desfinancia. El “no fer” és tan important com el “fer” tant el “què” com el “com” per sostenibilitat. El nou ha de desplaçar al vell, i créixer per al·luvió em sembla un disbarat.

P. La ministra Montserrat va insinuar que potser modificaria les condicions del copagament farmacèutic. Quina és la seva postura sobre el copagament?

R. El copagament requereix d’una mirada llarga, i el fet que es focalitzi en el medicament és el target fàcil, i desvincula el fàrmac d’altres aspectes del sistema. Estic a favor del copagament tenint en compte que si l’empres per moderar la despesa, l’èxit és que no recapti, encara que també es pot emprar per augmentar ingressos. En ambdós casos, corresponsabilitza més als pacients.

P. Vostè afirma que abaixar els sous dels professionals sanitaris és perjudicial per a la productivitat. Per què?

R. En els sistemes públics, el finançador pot controlar les retribucions, però no la càrrega de treball. Davant les polítiques que erosionen els sous, la resposta dels professionals és assumir càrregues de treball assistencial més selectivament. Per això baixa la productivitat global. Els professionals indueixen la demanda, gestionen quantes visites realitzen. Perquè la pressió assistencial no es desbordi, els polítics contracten interins i de vegades fins i tot peonades. Quan es produeix una vaga o el context econòmic millora, els professionals reclamen el que en els últims anys han perdut en salaris reals. I els polítics permeten així un catch up, és a dir, una recuperació de cop, que s’aplicarà també a aquests nous professionals incorporats per afrontar la demanda.

P. Com hauria de ser l’equilibri entre sanitat pública i privada?

R. Caldria un marc més identificable. El sector públic no defineix suficientment la seva cartera, perquè ho ofereix tot o gairebé tot, amb un nivell de qualitat variable. Mentre que la privada juga amb aspectes més de qualitat percebuda, com les llistes d’espera, en temes de salut més valoratius.

P. Una de les grans preocupacions en qualsevol sistema sanitari és com fer front a la innovació. A parer seu, quin és el model més adequat?

R. Jo defenso un sistema com el del National Institute for Health and Clinical Excellence (NICE). Hi ha un acord de base parlamentària en el qual es decideix que no es pot finançar tot i que cal prioritzar. I s’estableix un sistema per veure si el que es compra aporta més que el que cal sacrificar per obtenir-ho. Cal posar-se d’acord en el que s’entén per costos i en com mesurar resultats, per exemple, com es fa amb el qüestionari de qualitat de vida EuroQol. D’aquesta manera, s’estableix que 1 és salut perfecta i que 0 és falta absoluta de salut, és a dir, mort. Imaginem un grup d’afectats que estan valorats com 0,5 perquè amb la seva patologia pateixen dolors que els impedeixen treballar. I apareix un fàrmac que els treu els dolors i convenim que passen a puntuar 0,8. Si teníem 4.000 pacients en 0,5 i aquest fàrmac es pot aplicar a tots ells, multiplicant per l’augment de resultat ens dóna un guany de 1.200 AVAC (anys guanyats ajustats per qualitat de vida). Però cal veure quant costa ara aquest nou fàrmac en comparació a l’anterior, aplicat a un determinat nombre de pacients ja que pot oferir un pitjor resultat relatiu. En general però també es pot considerar que si una tecnologia innovadora no supera un llindar determinat (que els anglesos determinen en 20-30.000 lliures), la tendència és a proposar la seva incorporació. Però el responsable polític te la darrera paraula, ja que el NICE recomana, però no obliga. Així que el responsable polític pot incorporar un fàrmac que no compleix aquests criteris perquè és un medicament orfe, o quan no es disposa d’alternatives terapèutiques, per exemple.

P. Salut treballa en la creació d’un òrgan coordinador de preus i compra de medicaments per “facilitar les compres agregades per a tots els proveïdors del sistema, fet que permetrà abaixar preus”, ha dit el conseller Antoni Comín.

R. Cal tenir en compte que, d’aquesta manera, els incentius dels grans centres desapareixen, així que no és tan evident que això permeti estalviar.

LES FRASES

Quan el sistema finança, cal pensar en el que desfinança i desplaçar allò vell menys cost efectiu”

El sector públic no acaba de definir la seva cartera, perquè ho ofereix tot, amb un nivell de qualitat variable”

En el tema de la incorporació de la innovació, defenso un sistema com el del NICE”

Twitter
Suplementos y Especiales